Fa tres anys la mama ja teletreballava i em va adoptar per tenir una companya de feina i de pis. A vegades havia de viatjar i la primera vegada em vaig quedar a casa d’unes amigues. També eren amigues meves i tenen una gosseta, així que la mama es va pensar que m’ho passaria molt bé. No va ser així. Vaig estar molt trista i vaig plorar molt perquè no m’agrada gens estar sense ella. Llavors vam haver de buscar un lloc on pogués estar feliç com a casa i va trobar VinyaCan.
Va ser un gran descobriment, m’ho vaig passar super bé! Gairebé hi estic millor que a casa. A la Vinya hi ha moltíssim camp per olorar tant com vull, i a la ciutat no ho tinc. No vaig plorar ni enfadar-me amb cap altre gos, com faig a vegades.
Fins i tot em vaig enamorar d’en Wallace, un beagle guapíssim que viu allí. Jo també sóc mig beagle i em fan jugar amb moltes llaminadures. Si hi ha menjar sóc la primera en tot!
A la Vinya puc estar tot el dia al meu aire explorant el camp i menjant ametlles, així no m’enyoro gens. La resta de companys no paren de córrer i jugar, però això ja cansa massa per mi. Després dormo com un tronc als sofàs i llitets que tenim.
Sempre agafo el millor lloc, i només el comparteixo amb en Wallace o el gosset que consegueixi conquistar-me, que no és fàcil. Ara la mama ha canviat de feina i no viatja tant, però sap que a la Vinya m’ho passo molt bé i em canso molt, així que mentres ella treballa jo vaig amb l’Urbancan. Em venen a buscar a casa per passar el dia a la Vinya i a la tarda torno a casa cansadíssima i feliç!
Conoce más a @bad_buti
